Moltes vegades hom confon el concepte Nació amb el concepte Estat. Els Estats, es crearen en l’època borbònica amb en Lluís XIV, el rei Sol. Aquí és on podem començar a parlar d’estat així com el coneixem ara. Estat entès com a un ens administratiu que centralitza els imposts, les infraestructures, l’economia, la llengua, la cultura, etc. De manera uniforme i baix un fort control de l’executiu i judicial dins un ampli territori on abans hi havia unes nacions. Les nacions procuraven per a la seva població fins el segle XVII. Això, en aquest segle nomenat, canvia i aquesta figura procuradora passa a ser simbolitzada amb el poder absolut del rei, que és qui procura. I on, evidentment, s’intenta que els súbdits s’identifiquin en cos i ànima amb l’Estat i el seu rei. Amb aquest objectiu identificatiu, uniformant i diferenciador, que definirà la supremacia d’un poble envers d’un altre, s’intenta definir els pobladors de l’estat baix unes característiques concretes. Per posar un exemple, en el cas espanyol, aquests símbols serien la bandera, els bous, les sevillanes, el castellà, la Guàrdia Civil i un llarg etc. Per veure a què me referesc, basta anar a un souvenir de Ciutat i mirar què es ven com a record d’Espanya.

Els reis absoluts varen fer molt bé la seva feina i qualsevol vestigi que definís una nació va ser esborrat del mapa i condemnat a “vagar per l’univers”, fins que va arribar la Revolució Francesa. En aquest sentit, la Revolució Francesa va suposar una nova forma d’entendre la societat, la política, la cultura i les relacions humanes. Aquí hi va haver pensadors que varen definir què era i significava una nació. Nació és una divisió pràctica, administrativa, funcional de la humanitat, la finalitat de la qual és organitzar d’una forma justa i eficaç el benestar i el progrés d’un grup d’éssers humans, units per unes eventualitats històriques que han definit la seva llengua, la seva cultura, les seves lleis i les seves pròpies relacions. Una nació ha de posseir la seva sobirania suficient per a complir aquests objectius. La sobirania que parcel·li uns drets i deures del seu nucli social i que sigui permeable per a aconseguir la integritat del sistema. El que definesc com a bé comú és tot aquell conjunt de bones mesures d’administració que situen als ciutadans en les millors condicions possibles.

Necessitam les nacions dins Europa. Que aquestes siguin reconegudes per petites que siguin. Si domés existís una nació (actualment associada amb Estat), no tendria contrapès en el cas que es caigués en una tirania. A Espanya tenim un bon exemple d’això amb el que està passant amb el procés català.

És per això que Europa ha de donar un pas endavant i evolucionar de l’Europa dels Estats amb les seves fronteres a l’Europa Unificada de les nacions. Nacions que administrarien el bé comú dels seus pobladors, els quals es sentirien plenament identificats amb el seu territori, llengua, cultura i economia i on la globalització podria créixer, sempre respectant les particularitats de cada nació.