Si un és capaç d’aïllar-se de tot: premsa, política i ètica, al cap i a la fi, és capaç de veure que el problema que tenim és essencialment econòmic i cultural i de lluita de poders entre aquestes faccions. Els polítics estan actuant amb molt poc seny, i estan polaritzant a la societat a uns nivells on l’odi és el que es manifesta diàriament.
Vergonya me va fer veure els presidents d’altres comunitats autònomes sobre-finançades en comparació amb el que produeixen, admetre que sense Catalunya, el seu finançament està perdut. I demonitzant els catalans en general. El major problema és que aquests governants ni s’han plantejat seriosament què poden fer ells des del seu territori per a millorar la productivitat de la seva terra, sinó que ho han deixat de banda per a seguir depenent de comunitats riques com la nostra. Són la ruïna del país, i és per això que cal prendre part en aquest conflicte.
Cada dia es veuen més atacs a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la nostra economia. La darrera, la decisió de Montoro de donar manco doblers a la nostra comunitat baix l’excusa de l’aprovació dels pressuposts. Vergonyós! Quina culpa en tenim nosaltres de la mort d’en Berga?
Qui cregui que Europa intervindrà en la crisi catalano-espanyola, va ben equivocat. Europa no té cap interès en mullar-se en aquest afer. Tornant a Joc de Trons, cap casa mou un dit per l’altra a no ser que sigui perquè hi te qualque cosa a guanyar, i Europa no veu cap avantatge en trobar una solució. Així, es garanteix que el nostre territori no passi a ser productiu i ric per se, sinó que segueix depenent del turisme i de la importació. A l’Europa dels Estats li interessa una Espanya inestable, així poden vendre millor, eclipsen un potencial competidor i es garanteixen un lloc econòmic per passar les vacances.
A qui interessa donar força al moviment independentista és a Rússia, Estats Units i Xina. Una Europa amb problemes territorials, convé en aquestes potències per a que ells puguin millorar econòmicament a expenses d’això. A més a més, la pulcra Europa que criticava Israel, l’annexió de Crimea, el conflicte Txetxè, la política d’immigració dels Estats Units o el conflicte del Tíbet (per posar alguns exemples), tindrà una taca en el seu expedient amb el cas català.
La única sortida que veig en aquest conflicte és que hi hagi una vertadera revolta a nivell europeu, on es passi a una unificació Europea de facto transformant l’Europa dels Estats a ser l’Europa de les Nacions. Sinó, a la llarga, Europa caurà i col·lapsarà, perquè les altres potencies internacionals ens menjaran.
Per a això, cal que Europa torni als seus principis fundacionals i això és acceptar el que és bàsic des que es va començar l’època Moderna: la relació entre els drets naturals i els de la societat. M’explic: des de molt antic, Europa –i la ONU- es va basar i va posar per davant els drets humans per davant les constitucions, acceptant que les constitucions són un efecte dels drets humans. I defensar aquest postulat amb judicis sumaríssims com va ser el cas dels judicis de Nuremberg. I convindria que això no tardés molt en el cas espanyol abans de que no entrem en una guerra.
Fa temps que es va debatre sobre això. I és que la relació entre lleis i drets humans, sempre prevalen els drets humans. (Vegeu la declaració dels drets humans de la ONU per a fer-vos una idea). Un cop acceptam aquesta tesi, acceptam que hi ha uns drets previs a les lleis, és a dir, previs a qualsevol legislador. I l’únic que podria fer qualsevol legislador seria reconèixer-los. Això a Espanya no està succeint així. I aquí està el “quid”. Amb la falta de visió del nostre Estat, de la Fiscalia i de la judicatura, d’aquí a molts d’anys, quan això arribi als jutjats internacionals (si hi arriba), no domés estaran asseguts a la banqueta els polítics que actualment atempten contra els drets humans, sinó que també hi seran els jutges i fiscals que ara estan prenent decisions.
