Tant és així que es pot constatar en països com França, Àustria, Itàlia, Espanya, Alemanya, Regne Unit, Grècia, els països escandinaus i un llarg etcètera. Tot això ve acompanyat amb un euroescepticisme o, directament, amb una eurofòbia i, això es combina amb una ingovernabilitat dels estats i un desequilibri polític. Rés és casualitat.
L’Europa que se mos anunciava als que érem estudiants en els anys 80 i 90 en l’assignatura de “socials” era una Europa plural, una Europa “salvadora i superior”, sense fronteres, unificada, amb una sola moneda, amb acords col·lectius i un parlament fort que controlés els seus estats membres. Res de tot això s’ha aconseguit. Bé, si, hem aconseguit una sola moneda. Realment, els Estats no han estat capaços de posar-se d’acord en la unificació real d’Europa. Hi ha masses xarxes de poder dins els Estats com per a aconseguir una unió real social i política.
Evidentment, si mos posem en situació i analitzem el que ens ensenyaven i el que hem aconseguit, és per acusar als ideòlegs de la idea de la unificació europea d’estafadors, per no dir una altra cosa. Europa necessita un recanvi o una entrada nova d’idees si no vol desaparèixer. I això passa per abolir les fronteres, acceptar les nacions reals d’Europa dins l’Estat europeu, lluitar fermament contra la corrupció dels estats del sud d’Europa: Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia. En fi, posar una mica de seny i ordre dins aquests països, que bona falta fa, si volem una Europa hegemònica al món.
El Brèxit, la idea de sortir de la moneda única d’alguns països, entre d’altres, és fruit d’aquesta deixadesa del parlament Europeu i de lo llunyanes que pareixen les institucions europees. La seva falta d’actuació i implicació social envers a diversos problemes estructurals d’Europa com son l’assumpte català, l’augment dels nacionalismes, l’augment i preocupació per l’escalada del nacional-socialisme, la crisi dels refugiats, el control de les pasteres i la migració, fan que la població no cregui en l’ideari europeu.
Cada vegada estic més convençut que els moviments feixistes i els nacionalistes, que generen inestabilitat política i econòmica dins els Estats europeus, venen atiats des dels Estats Units, Rússia i la Xina, dins la pugna d’aquests estats per a controlar el mercat europeu i la seva hegemonia com a potència mundial. Europa va a remolc d’aquestes grans potències i, tal com passa a Síria, aquests països consentirien que Europa entrés en guerra o implosionés per tal d’aconseguir el seu benefici propi. Som carn de canó per a aquestes superpotències mundials. I ho seguirem essent fins que no hi hagi una presa sòlida de decisions en molts d’assumptes. Caldria una resposta coordinada europea per afrontar aquests reptes.
Crec que estam vers un canvi d’ordre mundial que, o mos hi adaptem i juguem al seu joc, o les circumstàncies mos passaran per sobre. Com un exemple clarificador, l’Europa purista, no hauria de consentir la presència com a vice-president del Banc Europeu a De Guindos ni a cap altre polític espanyol que tingués relació amb el partit polític més corrupte d’Europa com és el PP. Tot això fa sospitar que els qui han acceptat aquest nomenament estan tan esquitats per la corrupció com els que són postulants. I per tant, caldria plantejar-se, com a nació, formar part d’una Unió Europea servil als interessos dels corruptes. En el moment que s’accepten aquestes coses la idea d’Europa que vàrem estudiar a l’escola ja ha col·lapsat per falsa, corrupta i irresponsable. Caldria fer nets els pedaços bruts amb lleixiu.