El problema: els nostres polítics mai han estat a l’altura. Jo tenia el meu mentor de rugby que tenia una suma: “qui sap el camí, troba solucions, qui no el sap, troba excuses”. Ara podem engalanar tot el problema territorial amb les excuses que volguem, cada un tendrà les seves. Lo cert és que el sistema autonòmic es fonamentava en unes bases febles que, a dia d’avui, inclús els partits espanyolistes comencen a acceptar.
Veient com el PSOE afronta aquesta tensió territorial, ells mateixos accepten que l’autonomisme no és el que necessita Espanya. Arriben tard. Com sempre. I l’estat federal que proposen a canvi, és una fal·làcia que poc canviaria les coses. Seguiria havent espoli i atacs constants a la llengua i cultures pròpies dels territoris que, com algun mapa del segle XIX, qualificava com a “terra annexionada”, en referència a Catalunya, País Valencià i Illes Balears.
Com en diuen? Solidaritat territorial. Ah! Si! Aquest gran argument que dura més de 40 anys. Per solidaritat territorial entenem aquella solidaritat de la resta dels territoris productors de riquesa amb els que no produeixen tant. El problema és l’acomodament d’aquesta situació. A jo m’agradaria que Andalusia, Extremadura, Castella, etc, fossin líders de producció. Consider que fa falta una campanya seriosa de conscienciació, educació i, si fa falta, expropiació de terrenys per a que aquestes comunitats autònomes siguin realment autònomes. Ara consider que són comunitats dependents. Domés deixaran de ser dependents quan totes les comunitats en les que es sustentin, s’independitzin. Diuen que la fam aguditza l’ingeni. Tots aquests canvis, vendran quan les necessitats d’aquestes comunitats hagin d’esser cobertes per elles mateixes. Crec que ara és el moment de donar aquesta “empenta” en aquestes comunitats per a que siguin autònomes, no dependents i es desenvolupin. Perquè, si, depenen de lo que Catalunya, Balears i València generen –recordem que el fons de solidaritat no està sufragat pel País Basc ni Navarra per els seus convenis especials en el finançament autonòmic-. I aquesta és la base en la que es sustenta la idea de que l’autonomisme és mort. I va néixer mort des de que va començar la democràcia.
I si a això hi afegim els casos de corrupció política, tot junt, fa un poti-poti explosiu que fa plantejar-se als ciutadans quin sentit té pagar imposts.
Ara ja no hi ha peu a l’autonomisme, donat que les promeses se les enduu el vent. On està el REB? I totes les promeses electorals dels partits estatals? Jo ho tenc clar: la solució és la sobirania.