A més, es projectarà el reportatge ‘Inclusió amb data de caducitat’, guanyador del Premi de Periodisme Alberta Giménez 2014 al Millor Reportatge Social. Es tracta del primer documental i del primer reportatge realitzat per aquest jove director Carles Bover.
Sensible, enèrgica, subtil, profunda, emotiva, exigent, crítica, la mirada que ens convida a fer Carles Bover té molts d’aquests atributs. Ell retrata la vida, tal qual és. La despulla de tota l’escorça que li dóna una falsa aparença per mostrar i ensenyar-nos la realitat essencial que s’amaga en ‘Escucha mi mirada’, el migmetratge que presentarà el proper dimarts, 4 d’octubre, al Centre de Cultura SA NOSTRA. Actualment, Carles Bover fa feina a Amadip Esment Fundació, on –com diu- ‘tenc la sort de treballar a l'àrea audiovisual en la qual em puc seguir formant i, a més, puc seguir contant històries de persones que aporten molt de valor a la nostra societat.’
Pregunta: Per què ‘Escucha mi mirada’?
Resposta: El títol, 'Escucha mi mirada', té un significat molt important amb relació al personatge protagonista, en Pau. Es tracta d'un jove amb paràlisi cerebral amb moltes limitacions comunicatives, perquè no pot xerrar. Només pot expressar-se mitjançant la seva mirada, bé a través de pictogrames bé emprant el seu comunicador a l'ordinador que li llegeix la mirada. Per aquest motiu el títol fa referència a la manera que té en Pau d'expressar-se i així ho farà durant tot el curtmetratge davant l'espectador.
P: Quin és l’interès de retratar la paràlisi cerebral?
R: Per a mi, la idea d'aquest documental va més enfora del tema de la paràlisi cerebral, ja que en Pau es el meu cosí. Mentre que per al públic, aquesta qüestió pot ser la gran protagonista d'aquesta història. En el meu cas, em va permetre conèixer molt més al meu cosí i poder mostrar la seva superació diària des d’un punt de vista més íntim i proper.
P: Què has après de la realització d’aquests documentals?
R: La major recompensa de realitzar aquestes dues obres ha estat l'experiència que m'enduc de tot el procés. Durant l'any i mig que ha durat la gravació, he pogut conèixer al meu cosí Pau molt millor del que ho havia fet durant 15 anys. És curiós com, des del desconeixement i la distància, pots arribar a qüestionar si tants d’esforços mereixen la pena per a uns avanços aparentment insignificants. Però, quan et submergeixes en el seu dia a dia entens tot el que ofereixen aquestes petites millores. Llavors comprens que són de grans assoliments que no només li donen una millor qualitat de vida, sinó que també repercuteixen en la seva felicitat.
P: Ara ho veus amb uns altres ulls?
R: Algunes persones tenim la sort de trobar en el nostre entorn a algú com en Pau que ens ajuda a obrir els ulls. D’aquí que, tant el meu objectiu professional de realitzar i difondre aquest curtmetratge, com el de lluitar per un sistema més inclusiu van en el mateix camí: el de donar visibilitat i sensibilitzar la societat sobre una realitat que no hauria de ser ni desconeguda ni exclosa.
P: Prefereixes el cinema o la televisió per a la realització professional?
R: Per sort, tenc una feina que me permet disposar de certa estabilitat i puc realitzar els meus projectes sense haver de tenir com a principal objectiu a la rendibilitat. Per això a l'hora de cercar una història per realitzar no me planteig la finestra d'exhibició on es veurà.
P: Qui és Carles Bover?
R: Em vaig graduar en Comunicació Audiovisual sense tenir molt clar l'especialitat a la que me volia dedicar professionalment. En acabar, vaig veure que hi havia moltes coses que m'agradaven, però que per contar les històries que realment m'importaven, i m'importen en aquest moment, el documental era el millor mitjà per expressar-ho. Per això vaig realitzar un Màster en Documentals i Nous Formats que me va ajudar a conèixer molta gent, entre la qual destacaria el meu company Julio Pérez, amb qui, a hores d’ara, estic acabant de produir el nostre primer llargmetratge, en format documental i titulat 'Gas the Arabs', que vàrem enregistrar a Gaza, Palestina.
