A vegades les dimissions, i no és la primera vegada que ho veiem, arriben de la forma més absurda que puguem imaginar. Absurda i econòmica. Per què 40 euros per acabar amb la senyora Cifuentes no són pagats! I si no que ho demanin als seus enemics, que no adversaris.
Però d'on surten aquestes filtracions?
Avui mateix en parlàvem a la redacció entre companys. El màster i el vídeo del robatori de les cremes no són casualitat, seria absurd o ignorant pensar-ho. La maquinària del PP, la interna, aquella que no es veu. La que treballa de forma sibil·lina i que només uns pocs controlen fa estona que marxava. I la direcció era una, i ben clara: Cristina Cifuentes. A algú li devia molestar la seva preeminència política...
Parlam de "las cloacas del estado" i ens duem les mans al cap, però clavegueres n'hi ha per tot. Al PP, al PSOE, a Podemos i també a C'S o al partit independent de torn. Les poltrones atreuen molt. Massa.
Aquest assumpte tan pudent, i a la vegada tan dramàticament pel·liculer (no em negaran que una dimissió per haver robat dues cremes de supermercat no sigui digne de guió almodovarià...) m'ha traslladat a l'infern polític que deu ser estar exposat constantment a les ideetes malèvoles dels enemics interns. Quin fetge s'ha de tenir per aguantar això!
I encara més... molt deu compensar aguantar metxa a la vista de com les gasten alguns.
Evidentment que les cremes regenerants no van botar soles a la bossa de la senyora Cifuentes, i va ser ella qui les va furtar. Però també és evident que un robatori tan ridícul no és per necessitat, sinó per malaltia.
Si vostè té un equip de feina on un individu destaca per les seves bones qualitats i despunta unes maneres que li faran guanyar molts diners (en aquest cas serien molts de vots) i de sobte un dia descobreix que aquest individu té un problema de cleptomania... què faria?
Hi ha dues opcions. O el despatxa immediatament o intenta ajudar-lo per tal de no perdre un element tan prometedor, no?
Idò en política hi ha una tercera opció: "informació és poder. I ja la filtraré als mitjans quan més em convingui".
O molt "guanyen" els polítics que els compensa suportar aquest tipus d'humiliacions públiques o qualque cosa no acaba de marxar i ens ho hem de fer mirar tots.
Per cert, i abans d'acabar l'article, em permetran una mica d'ironia femenina: Cristina, tu no saps robar. Ja que hi eres t'haguessis pogut alçar dues cremes bastant més cares i no un ungüent de supermercat, encara que na Preysler també n'utilitzi. Si s'ha de robar... es roba, però s'ha de fer bé!
