Amb el meu amor més profund, faré una declaració d’intencions. I ho dic com qui fa un escolt. Per a que sàpigues com vull estimar i que m’estimin, Espanya. I és que la nostra relació hauria de ser saludable. Sense ser esclaus l’un de l’altre. Respectant els nostres caràcters i les nostres llibertats.
Qui estima massa, desmesuradament, cau en l’insaciable. Sempre vol més i absorbeix a l’altre. I això és lo que ha passat, Espanya, i no te n’has temut. M’has estimat massa. I és que l’enamorament és com una droga que després desapareix, perquè sinó el cervell es faria malbé. I és que no vull permetre que tu perdis la teva essència, ni jo la meva. Per això he de dir “fins aquí”. Perquè t’estim. No vull estar en un segon plànol suplicant amor i rebaixat i diluït per una emoció que acabi amb tot rastre d’auto respecte. I és que ja sabem com funciona l’enamorament: idealitzes a la persona, sents afecció o atracció mostrant la incapacitat de renunciar a l’altre, sents exclusivitat i tens una il·lusió de permanència. Però si no el cuidam, l’amor s’espassa. I això és el que no hem estat capaços de cuidar, Espanya, no hem sabut cuidar l’amor que ens unia. De vegades, l’enamorament, ens genera pensaments obsessius i ens fa córrer riscos irracionals. I això és el que te passa a tu, Espanya. I afecta als nostres sentits, l’olor, el tacte, la vista... Fins i tot ens afecta la memòria! Un amor desequilibrat és fràgil i per a equilibrar-lo calen tres variables funcionant a la vegada: desig, amistat i respecte. I hauríem d’haver decidit entre tots dos, on volíem posar l’èmfasi. Tenint sempre en compte que si domés atenem a una sola d’aquestes variables, el nostre amor era fragmentat i vulnerable.
M’hauria agradat sentir-me apassionat per tu, Espanya. Vincular-me amb la vitalitat que ens hauria proporcionat el propi amor, crear un llaç d’interès intens entre tu i jo. Sense perdre el contacte amb la realitat ni obsessionar-me. No me feies tornar boig, m’apassionaves. M’hauria agradat viure sense crisi emocionals ni estats alterats. Però no hem estat capaços de conservar allò que sabíem que teníem. Per a alegrar-me en l’amor, no necessitava esser maníac o perdre el control de jo mateix. M’hauria agradat estimar-te i seguir essent qui som. I, malauradament, no hem estat capaços d’això tampoc.
Vull deixar-te clar que no som un. No existeix la mitja taronja, tu no me completes, ni jo a tu tampoc. Som dos, no un. Vull respectar la teva persona i que tu respectis la meva. Vull estimar-te per lo que ets, amb les teves complexitats, sense voler canviar-te, ni que tu ho facis amb jo. Ni tampoc vull que siguis com jo. Tu ets tu, amb virtuts i defectes. Jo era, som i seré sense tu. Com tu eres, ets i seràs sense jo. No necessitam ningú que ens defineixi ni completi. Som perquè existim! Participam l’un de l’altre. No ens pertanyem l’un a l’altre. I tampoc volia que m’aprovassis, necessitava que m’acceptessis així com som. Rés pots fer per canviar la meva essència, el meu tarannà. O ens acceptam tal com som, o seguim tot sòls. I aquesta és la meva essència, les meves condicions. Si m’aproves, implica un judici de valor que no vull. És un “si” que no m’agrada. Això no va amb els meus principis. Mira’m bé: això és lo que som, he estat i seré. No som ni més ni menys, som diferent que tu. Simplement, som. Com tu, existesc.
Tampoc ambicionava una eternitat junts, sinó la plenitud de l’ara. Vull que siguis feliç sense jo. No depenem l’un de l’altre. La teva felicitat me fa feliç a jo. No tenia por a que me decebessis, t’estimava en tota la teva humanitat, defectes inclosos. Però hem arribat al punt que hi ha coses innegociables entre tu i jo, Espanya. I ja veus que NO TENC POR de que l’amor entre tu i jo hagi decaigut. Així com l’amor entra per la porta gran, pot sortir per la porta de darrera sense que hagi passat, necessàriament, rés entre nosaltres. I NO TENC POR al teu abandó, perquè jo soc jo i abans estava sol. I NO TENC POR a que me siguis infidel, ja que la infidelitat, per jo, és innegociable: no me mereix qui m’engana. Ets lliure de ser qui ets.
En l’amor no existeix la certesa. Es pot rompre per moltes causes. És com anar caminant sobre el fil d’una espasa. Mai està assegurat. Afortunadament, no vull dependre de tu, ni que tu ho facis de jo. Quan som dos, sempre hi ha incertesa. I tot el que vengui, sortirà de dins de nosaltres mateixos. En resum, no vull estar amb tu per obligació sinó perquè, obertament, ho he decidit així. Millor estar sols si la nostra relació s’ha de basar en l’angunia. En el nostre interior, les emocions positives han de superar amb escreix a les negatives i en el que el respecte i l’auto respecte siguin les regles que ens guiïn. Si l’amor no és digne, no val la pena viure’l.
Si no ens estimam amb llibertat, millor no estimar. Baix llibertat de consciència, de gustos i activitat, i de llibertat d’associació, hauríem d’haver construït la nostra relació. No ha estat així. No ets imprescindible per a que jo sigui feliç. Contribuïes a la meva felicitat, però no la determinaves. Ningú pot obligar-me a estimar, ni a tu tampoc. I tu fa temps que me deixares d’estimar.
En tot cas, vaig ser molt feliç de compartir aquest camí juntament amb tu. Ve’t aquí la meva declaració. I te promet estimar-te i respectar-te tot i que ara és el meu moment. El meu moment de partir del teu costat. Aquesta és l’essència del meu ser.
Gràcies per acompanyar-me i haver estat la meva amiga i amant. Adéu Espanya!
