Balears fou la comunitat més avançada econòmica i culturalment de tota Espanya. Empr el passat, perquè ja no ho és. Encara record com a Formentor es va canviar el nom d’ECU a la moneda europea, per anomenar-la Euro. Els caps d’estat es reunien en les nostres illes per a fer propostes de futur. I ara? Res ens queda. De Balears ningú se’n recorda més que per cobrar, sobrepoblar i saturar turísticament.
Mos podem allargar molt en arguments, però el que és segur és que el que es sembra ara, ho recollirem més endavant. I tot això va més enllà de postures ideològiques d’esquerres o de dretes, va més enllà de la llengua i de la cultura, va més enllà de la gentrificació, de la sobreexplotació de recursos, més enllà de medi ambient, sanitat o educació. Parlam de futur en una regió que és limitada pel seu territori. Rés més enllà de la realitat, si Balears fos un territori infinit, no hi hauria cap problema. Però com el nostre planeta, Balears és finit. S’acaba. S’acaba, no dóna per més, baix la sentència de les seves pròpies limitacions. El nostre territori no pot absorbir més, i no té temps de descansar quan ja el tornam a explotar.
Des de Madrid això no ho veuen ni ho poden veure mai, donat que mai venen a veure les Illes en hivern. Estan acostumats a aquesta sobresaturació de l’illa en agost i pensen que es pot viure tot l’any així. A més a més, ja va bé per a les arques de l’Estat Espanyol i el seu miracle econòmic. Dic seu i no nostre, perquè el que es genera a Balears no queda a les Balears.
Però Madrid recollirà el que està sembrant en la nostra terra: algun dia Balears col·lapsarà i ja no hi haurà tornada a rera. Ni nosaltres mateixos, els illencs hi podrem fer res per a arreglar-ho: Excés de nitrats en el subsòl, manca d’aigua, sobresaturació de carreteres per manca d’infraestructures de transport, vèrnis a les platges per la prospecció petroliera, avalots a les zones turístiques per manca de forces d’ordre públic, col·lapse d’hospitals per manca de personal, ensenyament desastrós, i un llarg etcètera.
A on volem arribar, illencs? Aquesta situació no pot seguir així. Més enllà de la cultura i la llengua, hi ha la nostra supervivència com a territori i la dels habitants de les nostres illes, ja siguin nouvinguts o illencs de casta. És hora d’obrir els ulls i fer un camí cap a la sobirania, perquè ningú més que nosaltres mateixos sabem de la realitat del nostre entorn. El nostre temps s’acaba i hem de donar una passa endavant. Decidir el nostre camí amb encerts i errades, i actuar en conseqüència. Ja no és qüestió de cultura i llengua. És qüestió de benestar social, de consciència i de responsabilitat nostra. Ja no hem de dependre de Madrid, hem de dependre de nosaltres mateixos. Hi haurà qui ho vulgui decorar en raons culturals i lingüístiques, i reduir-ho en això per a simplificar-ho i menystenir-ho, però en realitat són raons d’Estat.
